Aquest cop l’Albert Pla puja sol a l’escenari, només que, el pobre, ha de cantar una pila de noves cançons mentre toca la guitarra, sense oblidar-se del control del so i d’apagar i encendre els focus de l’escenari que pengen d’una estructura semblant a una gàbia com si d’una barraca de fires es tractés.
És aquest paraigües de llums unidimensionals, el que acaba vestint les cançons que expliquen històries tràgiques i delirants, qüotidianes i sorprenents, delicades i brutals, crues i surrealistes on la calma es transforma en tempesta, el blanc en negre...On és la direrència?
Un espectacle basat en el seu últim disc «La diferencia»