Xerrada amb Eloi Vila sobre la guerra civil
"De bales i cigrons corcats"
Històries d'una guerra que ningú gosa mirar
El 18 de juliol del 1936, ara farà 90 anys, va començar una guerra que va escapçar miler de vides. I va amplificar el silenci dels qui no van tornar i mai més n’hem sabut res. L’Estat espanyol és el segon país del món amb el nombre més elevat de persones desaparegudes, entre 114.000 i 140.000 durant la Guerra Civil i el franquisme. El primer és Cambodja. Però el silenci no ressona només entre els morts i els desapareguts. Els que van tornar de la guerra també van callar. Prou dur deu ser conviure amb el convenciment que has disparat i has mort algú. I, encara més, conviure amb el dubte de si una bala teva ha pogut escapçar una vida. Un pes demolidor que regira l’estómac i encongeix l’ànima. És clar que els que van anar a la guerra explicaven ben poc del seu dia a dia al front. De si menjaven un plat de cigrons corcats i durs com una pedra o de si passaven gana i set, de si anaven pixats i cagats fins a les orelles en una trinxera, de si se’ls menjaven els polls o de si havien sostingut en braços el cos d’un company amb el cap obert per un morter. És clar que davant d’això la resposta ha estat el silenci. El silenci com a arma de supervivència emocional per protegir-se a un mateix i protegir les generacions següents. Un silenci que volia ser l’antídot del dolor però que, amb els anys, s'ha transformat en un trauma col·lectiu. I és que darrera la porta de cada casa d’aquest país, hi ha una història relacionada amb la guerra. La de milers de joves que, en un instant, ho van perdre tot: els fills, la parella, els pares o els germans; els somnis i les il·lusions. I la dels qui els esperaven a casa amb esperança. Darrera la porta de cada casa, hi ha el silenci de la por, el dels vençuts i els dels vencedors, la repressió, la venjança, l’odi i l’oblit. Milers d’històries van quedar enterrades als camps de batalla, en una fossa comuna o dins els calaixos de moltes cases, sovint, plens de cartes que expliquen una guerra que ningú gosa mirar.
En aquesta xerrada, coneixereu un bon grapat d’històries de la guerra. Algunes,les vaig explicar fa quinze anys en el llibre “Cartes des del front”. D'altres, les que he viscut en dos programes de televisió, emesos per TV3, “Trinxeres” i “Quanta Guerra!”. A “Trinxeres”, tres amics vam recórrer caminant l’últim front de la Guerra Civil a Catalunya, de nord a sud, del Pallars fins a l’Ebre, per veure que quedava de la guerra en el territori i entre la seva gent. I a “Quanta Guerra!”, recerquem i reconstruïm les històries de la guerra que van viure els avis i les àvies de persones conegudes. Perquè els avis van anar a la guerra i les àvies van sostenir la vida a la rereguarda. I com que van callar, som ara els nets que hem d’explicar als pares la guerra que van viure els avis. Per trencar aquest silenci, etern i dolorós. I ho fem 90 anys després, perquè el que vam viure aquí llavors, ara, malauradament, ressona massa i massa fort en aquest món convuls en què vivim.
